LA LLUNA EN UN COVE...................llunàtics i somiatruites

LA LLUNA EN UN COVE 1

LA LLUNA EN UN COVE 2

La lluna es pentina mirant-se a la mar. Com n'és, de bonica! jo la vull tenir! a la meva cambra de dia i de nit. Em mira de l´aigua tot fent -me l´ullet. Me´n vaig a pescar-la amb un salabret. Em fuig, se m´escapa! no es deixa atrapar. Li tiro una xarxa, s´hi embolicarà. Ai, molt trapella, se´m torna a escapar!

" No, que sóc prou bella, i em vull passejar per damunt les ones, per sobre ciutats, mirant les persones que de tot el món em fan poesies i em canten cançons." Ja es fa de dia, me n´he de tornar, fent proa a la riba sense haver agafat ni un pèl de la Lluna ni un peix de la mar. Això és la fortuna del qui vol pescar la Lluna en un cove o el Sol amb un ham. Cèlia Ribaa 1

....

Poesies per edats: de 8 a 10 anys

ELVIRAPOÈTIC

dibuix fet per Pilar Tarifa

LLUNÀTICS I UN TANT SOMIATRUITES

He donat un tom pel nostre mestre Google per trobar informació d’un conte sobre la lluna en un cove i he descobert que no l’expliquen només els vilanovins, sinó que també s’utilitza en determinats llocs del País Valencià.

He vist aquests poemes per nens i nenes de 8 a 10 anys, que m'agraden per la senzillesa del seus versos, els quals també us convido a gaudir. Avui va de somiatruites, que en temps de crisis també esta bé.

Llunàtics i somiatruites n’hi ha per tot arreu. Que tindrà la Lluna que fa embogir a les personetes d'aquí la Terra (serà perquè volem agafar-la i no es deixa )?

Els valencians segurament per la influència dels moros d'abans. Fa molt de temps deien que un rei moro volia que li portessin la lluna amb un cove per tenir-la per ell sol. Els Vilanovins diuen que eren uns pescadors els que la volien pescar (uns pesca-llunes), i quan  arrivavem a la platja la gent es fotia d'ells, per que no portaven res al cove..

I jo, com sóc així, faré una versió lliure com a nouvinguda a Vilanova i la Geltrú.

Hi havia una vegada una parella de somiatruites que, asseguts a la sorra de la platja, miraven la lluna plena. Li demanaven moltes coses i veien com es reflectia en el mar com una gran taca blanca. La Lilhit li deia al noi: “Ja que tens la sort de tenir ales, ves volant i porta’m la lluna amb aquest cove, i si ho aconsegueixes em casaré amb tu”.

El noi... vilanoví i tossut, quan la Lilhit no hi era practicava i volant sempre amb lluna plena, la volia aconseguir per regalar-li i casar-se amb ella. Però ella, la Lluna,trapella com a dona que és, no es deixava enxampar. Passava el temps i la Lilhit molt decebuda li deia: “trigues molt i ens farem grans, tu pesaràs molt i les teves ales no suportaran el teu pes i el de la lluna ...”.

Un dia d'una forta tempesta, el noi va voler agafar-la, però amb l'aigua es va mullar les ales i va caure al mar. Com era molt lluny de la platja no va poder tornar i la Lilhit es va quedar sense noi i sense lluna. Coses dels contes!.