ESSERS GROCS... Pilar Baumann i Lilhit

                               
                                 Aquetes imatges, son quadres de la Pilar Baumann.
composició i video fet per PaKitu-( Francesc Caballer)

Imatges sense cares,

cossos llargs sense cames,

ni sexe, ni cabells, ni sentit,

però apropant-se.

Caminen lentament, com el temps,

lent, però sense perdó ni clemència.

Què volen de mi?, si no els conec.

I em criden pel nom.

I em són familiars,

les seves antenes lluminoses.

Uns van vestits de record,

altres d’opressió o feblesa.

Van junts, amb mi o contra mi.

Són grocs... Molt lluents

amb blau degradat a l´esquena.

Sento ─ja és l’hora?

─i diu l’ésser gris:

─No!, no es prou groga.

Lilhit Abril-2008

Vaig coneixer a la Pilar amb una exposició seva, al veure la seva producció en vaig quedar encantada, peró sobre tot al veure ,el que jo vaig bateja com essers.

Eren com aquelles imatges dels meus somnis en aquella época, pel any 2008, i en va sortit l'escrit. La Pilar i jo tenim una conexió especial, que fá que la nostra amistat també ho sigui. Lilhit.

GARLANDA-una tradicio que no es perd.

Avui, donant un tom per Vilanova. he parat com sempre a pendre un desgraciat ( café amb llet descremada, café descafeinat sense sucre, aixó si amb tassa y platet) i el sonriure de la Sra.Maria (dels cafés, del carrer  dels Capuxins). Hi havia cua i llarga, ella enfeinada caixa amunt i caixa aball, despatxan garlandas i rotllos de Pasqua. M'ha fet il.lusió que es segueixin les tradicions...les mones de Pascua, d'abans de tanta xocolata, ninots dels dibujos animats de la tele. Les mones d'abans que regalaven els padrins i tenien un ou dur pintat o natural.per any del nen. Quan eren mes grans sense ous, peró es regalava igualment per menjar-ne tots.

Jo vaig probar la Garlanda,  ahir que vaig ser convidada a dinar, i está deliciosa.

Segons la Maria hi ha la garnalda  que te ella, es del Pla del Penedes i el rotllo es de la part més del Vendrell i comarca, L'Arboç.M'agradat trobar la recepta de la garlanda que es diferencia basicament del rotllo amb l'ensucrat del tortell.

Garlanda del Penedès del dia de Pasqua

La garlanda és una coca típica de Vilafranca del Penedès que antigament s’utilitzava de mona de Pasqua. Crec que les receptes tradicionals hem de conservar-les i reivindicar-les com a part de la nostra cultura i de la nostra identitat, al cap i a la fi, som el que mengem, no?

Aquesta recepta l’he trobat en “el llibre de les Catànies i les coques de Vilafranca, postres i llepolies del Penedès”. Un llibre en el qual hi ha receptes dolces i salades de la zona on visc i que segur anireu veient per aquí.

Ingredients:

2 ous
3 cullerades soperes de sucre
500 gr farina
125 ml oli d’oliva arbequina
125 ml anís dolç
1 culleradeta de canyella
1 culleradeta de sal
1 culleradeta rasa de comí, matafaluga o anís verd
1 cullerada de llavors de coriandre
6 avellanes torrades
6 ametlles torrades
30 gr llevat fresc

Elaboració:

1. Piquem al morter el comí, el coriandre, les avellanes i les ametlles
2. En un bol, batem els ous amb el sucre
3. Incorporem l’oli, el licor d’anís, la canyella i la sal
4. Desfem el llevat en una mica d’aigua i l’afegim a la barreja anterior
5. Afegim també la picada del morter i barregem
6. Incorporem la farina i anem amassant
7. Passem la massa al marbre i seguim amassant fins obtenir una massa elàstica i que no se’ns enganxi (uns 15 minuts)
8. Deixem reposar la massa 10 minuts tapada amb film transparent
9. Donem forma de tortell i disposem la garlanda en una safata de forn, folrada amb paper d’enfornar, i posem al forn apagat durant 1 hora i mitja, aproximadament
10. Traiem la garlanda del forn, i l’encenem perquè s’escalfi a 180 º C (calor amunt i avall i si teniu, poseu la opció ventilador)
11. Posem al forn uns 25 minuts, fins que estigui dauradeta
12. Traiem la garlanda del forn i, quan estigui encara calenta, la pintem amb una barreja d’anís amb un raig d’oli i empolvorem sucre per sobre

Espero que us agradi aquest dolç tan típic de la meva terra.

Fins aviat!!

Etiquetes: ametlla, avellanes, canyella, comí, coriandre, farina, ou, sucre
Publicat a Postres i dolços | 4 comentaris »

Miquel Àngel Roque comparteix des del Penedès dues de les seves passions: la cuina i la fotografia. El 2011 va començar a recopilar i fotografiar les seves receptes preferides i a compartir-les a la xarxa. Aficionat al bon menjar, no perd mai l’ocasió de convertir qualsevol àpat en un moment per gaudir d’un bon plat.

Es evident que jo no en sé tant ,per aixó he demanat permís per copiar-ho de Postes i dolços-Cuina

 Cada mestre té la seva recepta própia i tinc la sort de coneixer a uns quants mestres. a Miquel Àngel Roque, no tinc el gust, però no crec que li molesti que gaudim d'aquesta recepta tradicional del Penedes.

PaKitu...Amigo, sonido e imagenes, por amor al Arte.

público en la presentación del libro
"letras para un corazon que hierve"

PaKitu- Francesc Caballer

Poster de comunicación del "evento"
en Cunit

  Cuando se puede conseguir organizar una presentación en público, se requieren además de no contar el esfuerzo, horas invertidas e imaginación con recursos mas o menos profesionales y materiales. Se necesita ilusión y ganas.
Nuestra complicidad, va por el pensar la idea y conseguir su ejecución, ( hay veces que con más o menos acierto, pero siempre con las ganas de mejorar ).

Vídeo de presentación del " evento", "el do de dona...r ". Todos, a lo largo de la vida se van encontrando con algunas personas afines. Está representado por la pulsera de bolitas de colores, solo los que tienen estas características se encuentran ( metáfora ) y cuando lo hacen son capaces de ir juntos y hacer cosas juntos, nosotros lo intentamos y lo conseguimos, cada uno con lo que nos gusta hacer.
La primera en aparecer conmigo  (Karme), es Pilar, por orden de aparición, el siguiente es el Albert, después Josep, luego Mónica y por último y no el último Francesc-PaKitu. 

Conocí a PaKitu, cuando paseaba por este paseo larguísimo, que va desde Cunit, pasando por Segur de Calafell, Calafell hasta Comarruga          ( Tarragona).
El, en bicicleta y yo andando por el paseo marítimo, unas veces por la arena, otras por el mar o bien por el paseo asfaltado.
Los que hemos tenido la suerte de poder hacer ese ejercicio a menudo, te vas acostumbrado  a cruzarte con la misma gente, a la que al final saludas y después ya pasas a hablar. 
Pakito iba en bicicleta con máquinas y artilugios de fotografía, con cascos y enchufado a su mp3, mp4 y todos los aparatos también para escuchar música. Yo sin tanto artilugio pero siempre con auriculares y enchufada a la radio o al cualquier aparato que me diera marcha para andar, tenia que hacer ejercicio. Supongo que nos cruzábamos como dos locos, ausentes en su escondite ( la música y el paisaje).
Así, y poco a poco fuimos iniciando una amistad muy consolidada y sin fecha de caducidad ( aunque siempre con sus alti-bajos, por una cuestión de obligaciones de ambos).

Con estos vídeos y fotografías, solo pretendo enseñar algunas cosas que hemos compartido, hay muchas más por salir.
No podía olvidar todo esto Pakitu.
Siempre estarás presente, por esa etapa de mi vida en la que coincidimos y hemos mantenido esa amistad desde el año 2004 hasta ahora. 
 Grácias!. 
  

  

 Grácias!. 

truca... al " porter automàtic"

porte autòmatic

       
 En veure una entrevista de TV, ha fet que la memòria rebobinés i recordés l'expressió de l'entrevistat en dir "jo era el fill de la portera". Doncs bé, avui que els porters són automàtics, la majoria de la vegades (encara queden alguns dels altres, però molts menys).

Ser fill d'una portera era com una cosa despectiva, crec que hi havia un serial de ràdio, que es deia així també, per millorar-ho si cal, un dramónnnn.

Doncs bé, jo també he estat filla d'una portera en els anys 56-66 (quin horror, quants ja) i he sentit, encara que petita, aquest ... menyspreu només en algunes ocasions.

Els meus pares van venir a Barcelona des de Lleida per guanyar-se la vida i donar als seus (2 fills) una educació i un futur millor que el que podien proporcionar-li en aquell poble petit, on només els fills grands tindrien oportunitat d'aconseguir casa i terres, les famílies numeroses tenien això llavors, Els areus..

 El meu pare va trobar feina en una fàbrica tèxtil de les afores de Barcelona, que tenia les oficines en un edifici amb clase, en la que faltava portera. Gent amb classe (diners) per veïns i oficines amb molta gent.

Estàvem al centre, no cobrava però teniem habitatge gratis i propines pel seu esforç, ah! i seguritat social. El sou del meu pare no era per tirar coets i llavors es permetia ña pluri-ocupació ajudant en un taller de fusteria.

Vostès poden dir-me de que? he de tenir vergonya i perjudicis, si això ho han fet infinitat de famílies (la majoria d'Andalusia, Galícia, Extremadura). Estic molt, molt orgullosa d'això.

Perquè aquest record ... per l'entrevista i pel títol d'aquest poema que té a veure amb un porter automàtic, encara que, amb un sentit al seu interior que estaria molt mal vist per un porter@ de persona d’abans.

tot un Sr. porter,

Espero que us agradi el meu porter automàtic que pertany a la pàg 64 (mal pensats ..) del llibre. "Lletres per un cor que bull" escrit per Lilhit en 2007

LÁGRIMAS

esta maravilla es de Kleo mirar el enlace de su blog

SÓLO TÚ MANDAS EN MI OJOS

SÓLO TÚ HACES QUE LLOREN O BRILLEN POR NADA

NADAN EN LÁGRIMAS DE EMOCIONES O DE RABIA,

PORQUE SÓLO TÚ SABES COMO HACERLO.

Y SOLO A TI TE PERMITEN QUE LO HAGAS.

********

                                           

ESCRITO POR LILHIT: LIBRO  " LETRAS PARA UN CORAZON QUE HIERVE" pag.10 en el año 2007

Un mensage entre muñecos de facebook

 Bou Pascuala Lilhit

Ayer a las 7:32 · 

• Hola: No he podido escribir en tu blog, así que te ruego que incluyas este soneto tú misma:

  
  LILHIT¿?
  Dicen que el hombre al encontrarse solo
  en un Paraído creado a su medida,
  intentó descubrir una salida
                                        al estilo de Perseo y Marco Polo,
                                        mas no pudiendo dar una btida
                                         y no sabiendo aún practicar el dolo,
                                         recorrió aquel Jardín de polo a polo
                                         en busca de la amiga de su vida.
                                         Y no la encontró... Ningún animal
                                         hablaba, ningún animal pensaba...
                                         Y Dios que sabe mucho, es lo normal,
                                         lo hizo descansar cuando peor andaba,
                                         y en él, y para bien o para mal,
                                         halló a la compañera que buscaba.
                                                           mabou

  Miguel, gracias me gusta el soneto, pero ya sabes que yo tengo la historia de Lilhit de otra manera que me gusta más. Y desde el año 2004 adopte el nombre como seudónimo.

  Peró me das la oportunidad para contarla de manera abreviada y de muñec@ a muñec@. 

  
  

  
  

  
  

  • 
    

    

     Pilar, dice que me ve asi.

    Dios hizo al hombre y a la mujer a su imagen y semejanza ( resumiendo iguales), y los colocó en el paraiso terrenal, hasta aqui todo bièn, pero la convivencia es dura antes y ahora y en el caso de Adan, muy chulo por ser el primero, pretendía que Lilith le hiciera caso en todo, digo todo!. Ella que era según Dios de iguales derechos que Adam, se iba cansando de tanta imposición y le dijo que "naranjas de la China ", y Adan llamó a Dios para contarselo. Dios dijo " si quieres tener una mujer sometida a ti tendrá que ser parte de ti...etc " Adan dijo que si entusiasmado y durmiendo Dios le quito una costilla y a partir de alli creo a Eva...y ya sabeis el resto.

    Pero que paso con Lilith?, fué la reina de los diablos, de la tentacion, la mujer NO DOMINADA. Me encanto la historia y por eso la adopte.

    En realidad, en mi caso no es totalmente cierto,( eso de la mujer NO dominada) en alguna ocasión estuve a punto, por eso cambie el th final por lilhit un tanto descafeinado y colorin colorado este cuento se ha acabado!.  

alex toledo...un gran campeóm... aún muy joven

ALEX TOLEDO ESE PEQUEÑO GRAN PILOTO

ALEX TOLEDO...CORRIENDO

NO ME DIRAN QUE NO ESTA GUAPO!.

MI CORTA BIOGRAFIA DEPORTIVA

cinco añitos, mis padres me compraron una minimoto con la única intención de que me divirtiera y que cuando fuera mayor, supiera que para disfrutar de la moto hay que ir a un circuito y bien equipado. pero poco a poco yo les convencí de que me dejaran competir. en junio de 2008 hice mi primera carrera con la mala suerte de que mi amigo pau que iba delante se cayó en la tercera vuelta cuando ibamos 9 y 10 respectivamente y yo me tragué su moto. en 2009 empecé el campeonato con muchas ganas y con la única intención de aprender. y ¡he terminado tercero! (la verdad es que no me lo esperaba) despues de duras luchas con mis amigos y rivales. 

En 2010, he quedado Campeón de los becados del RACC y 5º de la general en promo 50 c.c..
En 2011 he terminado 7º en 70 c.c. de 34 pilotos inscritos con el equipo Pío Motosport.
Ahora me estoy preparando con mi nuevo equipo Evo Kids Osona e intentaré mejorar mi clasficación 2011.
Lo afronto con la misma intención de siempre (aprender cada día un poco más de este deporte que me apasiona.) 

Si Alex es una monada de niño, al que conocí de bebe y luego crecer día a día  Mi admiración es para sus padres que le han apoyado, seguido, sufrido y un montón de etc. mas, con el fin de que sus hijos(2) sean felices en las actividades que les gustan, el niño el moto ciclismo y Sonia la niña la equitación.   

No es una tarea fácil  pero ellos tanto Alberto, como Silvia ( sus padres ) , han conseguido que estudien y tengan aficiones un tanto caras y que cuesta muchísimo encontrar patrocinadores y colaboradores sobre todo para Alex que crece y la moto NO y que además va paseando por todas partes el nombre del pueblo de Calafell.
Actualmente aunque la crisis encoge la subvenciones, ya cuentan aunque siempre resultan insuficientes, con una asignación del Ayuntamiento y varios patrocinadores y colaboradores comerciales.
Siempre que tenga novedades será para mi un honor, notificarlas para su seguimiento, que sin duda nos esperan muchos éxitos y muchas alegrías por compartir todavía.         

El petit pilot

Ayer

Circuito de Sils 24/03 (24 fotos)

Lo prometido es deuda! Aquí os dejamos las instantáneas del pasado domingo en el Circuito de Sils. Salud y gas!

Nati Soler Alcaide- Amiga, escriptora, poetesa...

Nati Soler Alcaide

.La Nati en va dedicar aquest llibre, la casa amb set butxaques, al Abril del 2009: " Carme: l'amistat és el millor do, conserven-lo. Una abraçada".

Biografia- Va néixer per sort de tots els que l'estimem a Llorenç del Penedes fa...un quants anys poquets, des de petita la seva afició era llegir, llegir i llegir-ho tot ( jo només conec dues persones que han llegit tant, i ella es una d'elles ).Com veieu es una biografia molt estranya, té tantes coses per explicar i tantes coses han dit d'ella, que ja ho aniré posant. Avui a part de ensenyar uns versos d'un llibre i premiat seu, només ( i no es poc ) diré que es una de les meves millors amigues, la vaig conèixer pel any 2005 en una tertúlia literària al Vendrell i des de llavors m'ha ensenyant tant, m'ha portat a molts llocs i he vist amb ella, recitals, presentacions de llibres, museus...diem m'ha culturitzat i regalat la seva amistat. Jo li dic carinyosament que es la meva amiga Google.

Final del formulario

NATI SOLER. "La casa amb set butxaques"

. 

.

Imminent l’estiu,
enganxa el verd pastós dels plàtans
contra un cel blau, de mandra.
Perduren les roselles sobre
l’inexorable declivi dels marges,
l’escurçó contra el taló nu de dona,
el desig de ser més ric que savi,
i la meva aspiració d’esdevenir
una mata de malves en flor,
despuntant, sobre el blat ros.

............................................

Em quedaré a viure dins d’aquest silenci,
empaperat de càbales domèstiques,
sobre el futur que podria ser
si estimes menys del que estimo,
les meves retortes arrels de cep,
baixant radícules fins abeurar
la set dels raïms, a les aigües
més ocultes de la terra.
Em quedaré en aquesta vigília perpètua,
on no hi ha més passió
que, la remor dels meus pensaments.
Més aventura que, la rutina
amb la que disfresso la llibertat,
continguda dintre meu.
Més felicitat que, la somiada.

........................................

Voldria vestir bé,
menjar poc,
tenir els ulls verds.
Però, vesteixo verd,
menjo bé,
tinc pocs ulls.

.........................

El dolor ha rebentat les comportes,
m'ha enxampat, desprevinguda,
a mig camí.

...................

Nati Soler Alcaide
La casa amb set butxaques
Premi Grandalla de Poesia 2008
Principat d'Andorra

Pàges Editors
Març 2009


isbn. 978-84-9779-749-8

LA LLUNA EN UN COVE...................llunàtics i somiatruites

LA LLUNA EN UN COVE 1

LA LLUNA EN UN COVE 2

La lluna es pentina mirant-se a la mar. Com n'és, de bonica! jo la vull tenir! a la meva cambra de dia i de nit. Em mira de l´aigua tot fent -me l´ullet. Me´n vaig a pescar-la amb un salabret. Em fuig, se m´escapa! no es deixa atrapar. Li tiro una xarxa, s´hi embolicarà. Ai, molt trapella, se´m torna a escapar!

" No, que sóc prou bella, i em vull passejar per damunt les ones, per sobre ciutats, mirant les persones que de tot el món em fan poesies i em canten cançons." Ja es fa de dia, me n´he de tornar, fent proa a la riba sense haver agafat ni un pèl de la Lluna ni un peix de la mar. Això és la fortuna del qui vol pescar la Lluna en un cove o el Sol amb un ham. Cèlia Ribaa 1

....

Poesies per edats: de 8 a 10 anys

ELVIRAPOÈTIC

dibuix fet per Pilar Tarifa

LLUNÀTICS I UN TANT SOMIATRUITES

He donat un tom pel nostre mestre Google per trobar informació d’un conte sobre la lluna en un cove i he descobert que no l’expliquen només els vilanovins, sinó que també s’utilitza en determinats llocs del País Valencià.

He vist aquests poemes per nens i nenes de 8 a 10 anys, que m'agraden per la senzillesa del seus versos, els quals també us convido a gaudir. Avui va de somiatruites, que en temps de crisis també esta bé.

Llunàtics i somiatruites n’hi ha per tot arreu. Que tindrà la Lluna que fa embogir a les personetes d'aquí la Terra (serà perquè volem agafar-la i no es deixa )?

Els valencians segurament per la influència dels moros d'abans. Fa molt de temps deien que un rei moro volia que li portessin la lluna amb un cove per tenir-la per ell sol. Els Vilanovins diuen que eren uns pescadors els que la volien pescar (uns pesca-llunes), i quan  arrivavem a la platja la gent es fotia d'ells, per que no portaven res al cove..

I jo, com sóc així, faré una versió lliure com a nouvinguda a Vilanova i la Geltrú.

Hi havia una vegada una parella de somiatruites que, asseguts a la sorra de la platja, miraven la lluna plena. Li demanaven moltes coses i veien com es reflectia en el mar com una gran taca blanca. La Lilhit li deia al noi: “Ja que tens la sort de tenir ales, ves volant i porta’m la lluna amb aquest cove, i si ho aconsegueixes em casaré amb tu”.

El noi... vilanoví i tossut, quan la Lilhit no hi era practicava i volant sempre amb lluna plena, la volia aconseguir per regalar-li i casar-se amb ella. Però ella, la Lluna,trapella com a dona que és, no es deixava enxampar. Passava el temps i la Lilhit molt decebuda li deia: “trigues molt i ens farem grans, tu pesaràs molt i les teves ales no suportaran el teu pes i el de la lluna ...”.

Un dia d'una forta tempesta, el noi va voler agafar-la, però amb l'aigua es va mullar les ales i va caure al mar. Com era molt lluny de la platja no va poder tornar i la Lilhit es va quedar sense noi i sense lluna. Coses dels contes!.