AVUI ERA EL DIA " 11 de setembre 2013 "

 una bonica imatge per avui.

Avui volia anar a formar part de la cadena humana per la Via Catalana, de fet estava molt  contenta per anar amb l'autocar de Castellers de casa
  ja que em sento molt motivada amb ells, tots ells, grocs,vers,blaus vermells.Peró tot i tenin plaça, no he pogut anar per un motiu de salud imprevista.De totes maneres no m'he perdut res, es impresionat forma part d'aquestes decisions  historiques de manera solidaria i respectuosa, sense incidens violents per reivindicar el nostre dret a decidir.                                      De fet les úniques manifestacions violentes i antidemocratiques han estat protagonitzadas per grups radicals a Madrid i algún de meyns importancia al pais  Valencia.                                                                                                  Evidenment no tots tenim la mateixa opinió sobre la Independencia, i es tenen que respectar totes les opcions amb tolerancia, i que hi ha molta manipulació politica també, no es tot tan clar com ens volen fer veure. Peró avui manifestavem la nostra il.lusió i erem molts, escampats i  no sempre representats a Barcelona només.                                                                                                  
A part de totes les fotos que voldria enganxar aquí, i com la meva amiga Nati, m'ha donat la sorpresa de haver fet la glossa de la Diada al Vendrell i ella en sap molt mes que jo, d'explicar aquet sentiment que comparteixo plenament , os ensenyo el seu discurs..



Nati Soler Alcaide

• Avui he tingut l'honor de fer la glossa de la Diada al Vendrell i a sobre l'acte es fa davant la tomba del nostre gran músic i patriota Pau Casals, aquí teniu el que he dit.
  
  ONZE DE SETEMBRE DE 2013
  
  Casa meva era petita i sagrada. Ens contenia a mi i als meus fins que vaig descobrir l'existència de la veïna, una dona riallera i amable que ens portava cireres i ens manllevava ous i farina. No deuria saber dels ulls dels altres ni de números, perquè traginava, a mans plenes, d'una casa a l'altra.
  Érem feliços mentre no ens calia passar comptes perquè, en aquell temps, al rebost i als armaris els mancava poc del que creiem imprescindible. No els teníem buits com els havien tingut els pares, ni tan plens com hauríem volgut nosaltres, però amb el que hi havia, en fèiem prou i, era tan semblant a cada casa que no ens calia passar la balda, confiàvem plenament amb la veïna i ella amb nosaltres.
  Ella i nosaltres, confiàvem també, en els veïns de l'altre costat i els de l'altre costat, amb els de més enllà i els de més enllà amb els d'un més enllà que nosaltres no havíem vist mai i dels que no en sabíem origen ni descendència. Llavors...rumiàvem...i, si més enllà hi viu la púrria? La mala gent existeix i, si no la veiem per aquí, és que viu més enllà, ens dèiem, sense mirar cap endins i trobar el bocí de mal, que més gros o més xic, tots traginem d'amagat.
  Mentre ens fèiem grans a preguntes, es va esborrar la primavera i, ja l'estiu ensumava la fi quan, de casa en casa, va passar la remeiera dient que, més enllà passen coses i ho deia amb una veu tan fonda que, sense veure-les, vaig témer les coses que passen més enllà. Deia que ens xuclen l'aigua, que ens barraran les portes, que ens faran més estrets els cinturons...
  Parlava amb veu de misteri i em feia tornar la carn de sotsobra, mentre la nit més freda s'enfilava per la finestra més alta de la meva petita i sagrada casa. La remeiera deia, sense veure's el seu, que el mal és la gran roda que gira implacable i, sense miraments, esclafa una i mil voltes tot allò que, tossudament, se li resisteix. Els llegits l'escoltaven i citaven una vella guerra perduda, que ens va sotmetre.
  En silenci em pregunto si mai hi ha hagut una sola guerra on hagi vençut el poble. Sé tan poca història i la poca que sé me l'han volgut fer veure del color que convenia a qui me l'explicava, que no em puc respondre amb contundència, tot i així, estic ben certa que, el poble no ha guanyat mai ni una sola guerra.
  Aquella vella guerra de la que sento parlar, la de fa quasi 300 anys, un cop més, el poble va perdre, però no va perdre per haver fet una tria errònia. Va perdre perquè quan qui parla són les armes, sempre perd el poble i acaba de carceller o de pres, però sempre mordassat i pagant les trencadisses.
  Pau Casals, el nostre veí i mestre, davant la tomba de qui tenim l'honor i l'encert d'aplegar-nos, en va veure massa de guerres. Ell, que buscà recer en les veus reconfortants i silents de la marinada, el trobà, només, en l'empenta treballada, d'on li verolaren raons per parlar en nom d'un poble amb regust de saó gastada. I parlà demanant justícia per l'espai on havia nascut. Tot ell va fer-se gest, contundent com una cadena humana. Clamà amb la millor eina amb la que es pot clamar, amb eina de treball. La seva, un violoncel, que li servia el pa, el rescabalava de la devastació del silenci i li plantava la força per a no desprendre's, mai de la terra sorda.
  Nosaltres, tan llavors com ara, només tenim poc més que el camí del pensament, i sovint es fa costós fer sentir el que pensem. Si goséssim diríem, parafrasejant Espriu: Oh, que impotent em sento davant el joc brut dels qui s'han repartit la terra sense haver-la espedregat mai i que indefensa estic en aquest espai de fites esborrades, on quatre bergants, mudats de savi, han confiscat les collites i han empresonat la parla en un arxiu polsós! Aleshores, el gran consell acordarà donar-nos un grapat de xavalla pintada d'or relluent i un codi insuficient i prim per emmarcar la pàtria, com un reducte desgastat dins un esponerós àmbit. Car sóc tan tossuda com tot el meu llinatge i, malgrat la perpètua temptació de fugir, em quedaré per sempre aquí per fer servir la llengua d'espasa i eina contra qui ha decidit, desassenyat, sotmetre'ns.
  Nosaltres, el poble, els que escoltem veus de remeieres i fem de la nostra veu un pensament i amb les nostres mans edifiquem l'indret on volem viure. Nosaltres ens conformen mirant com es desfà l'hivern i els ametllers pinten bancals blancs, olor de mel a la falda de la cinglera xica, oberta a mar perquè els garrofers hi arrelin, confiats com ceps, tan perdurables com oliveres, tan ferms com la fe i l'amor que tenim a aquesta terra. Sí, nosaltres, els que tenim una estrella de sang just al palmell de la mà de veremar d'alba a sol post, d'aplegar olivers al pedregar, sí, nosaltres, els que tenim una estrella de sang just al palmell de la mà d'aplegar-vos les paraules llençades sense pensar. Sí, nosaltres, hem vist i hem sentit les manyes dels que ens volien comprar per un grapat de quincalla, fins i tot ens hem deixat ensarronar pels seus artificis, els quals, ells, sàviament, anaven mudant al so dels temps. Hem caigut i ens hem alçat, mentre ells llegien genuflexions.
  Tot ha passat entre les quatre invisibles parets de la nostra petita i sagrada casa, des de elles hem vist com se la disputaven uns i altres, hem vist fer servir el bressol i la força per nomenar-se amos nostres. Hem tremolat davant les barroeres formes exhibides, però no hem desistit mai de mantenir el pensament i la hisenda.
  Aquest poble, portador de tantes aparents derrotes, no les commemora avui per fer viu el lament, sinó que avui s'aplega per alimentar l'empenta que ens manté ferms en la fe i l'amor a aquesta terra.
  
  
  VISCA CATALUNYA!! VISCA CATALUNYA LLIURE!!!

  El Vendrell, 11 de setembre de 2013

  
  

  

  Una esstelada guapisima!

  
  

  

  aquí tenia que estar jo, llástima, peró que bonic.
  
  HE DONAT LA MA A:
  http://paraulesdescarlata.blogspot.com.es/2013/09/sota-els-meus-peus-tremola-la-terra.html#comment-form

  
  

  
  

   11 de setembre de 2013